L’exciclista Federico Martín Bahamontes ha mort aquest dimarts als 95 anys, serà recordat, a més de per la seva faceta escaladora, com el primer espanyol que va inscriure el seu nom com a guanyador del Tour de França, el 1959.
Bahamontes, nascut al petit poble toledà de Santo Domingo Caudilla (9 de juliol de 1928), a uns 30 quilòmetres de la capital, el veritable nom de la qual era Alejandro, encara que un germà del seu pare es va entossudir que se li digués Federico, va estar en actiu entre 1954 i 1965, etapa en què va aconseguir un total de 74 victòries, la més important el Tour de França (1959).
Un triomf que va obrir el camí a Luis Ocaña (1973), Pedro Delgado (1988), Miguel Induráin (de 1991 a 1995), Óscar Pereiro (2006), Alberto Contador (2007 i 2009) i Carlos Sastre (2008), els altres guanyadors de la ronda gal·la.
El seu primer ofici va ser aprenent en un taller de fusteria, però al cap de poc se’n va anar a un altre taller, de bicicletes, que regentava el seu antic ídol local Moisés Alonso, tasca que va compaginar com a repartidor de diversos comerciants locals.
Bahamontes completava els ingressos familiars dedicant-se a l’estraperlo, per a la qual cosa sempre feia servir la seva bici i que, juntament amb els successius càrregues d’encàrrecs pels empinats carrers toledans, va ser el preludi per desenvolupar innates condicions escaladores.
Va començar la seva carrera com a aficionat amb 19 anys, gairebé per casualitat, i va aconseguir el primer triomf amb una bici de passeig que havia comprat per 30 duros (150 pessetes, menys d’un euro).
‘El Lechuga’, malnom heretat del seu avi, que l’encaixava per la seva feina en una fruiteria -‘entre col i col, enciam’, en traduir-se col en francès (colline) port de muntanya-, va haver d’esperar dos anys (1949 ) per fer-se un nom en triomfar al Trofeu ‘Luis Guijarro’ ia la Volta a Àvila.
Bahamontes va començar a multiplicar els seus èxits i el 1952 va guanyar la carrera Madrid-Toledo, fora de concurs, per problemes amb la seva llicència de ciclisme independent, i va tornar a triomfar a la Volta a Albacete, mentre que l’any següent va dominar de cap a peus la Tornada a Màlaga, i va guanyar el campionat de Castella.
Aquest 1953 va participar per primera vegada a la Volta a Catalunya per fer el pas al professionalisme l’any següent. Es va ubicar a Barcelona i va fitxar per l’equip de Santiago Mostajo, per aconseguir el primer podi internacional a la pujada al Mont Agel, a Mònaco.
Ja ‘fitxat’ pel seleccionador nacional, Julián Berrendero, va aconseguir els seus primers èxits als alts cims francesos en la seva primera presència al Tour (1954), convertint-se en ‘rei’ de la muntanya, que va repetir en cinc ocasions més (1958 , 1959, 1962, 1963 i 1964).
Un any més tard es va estrenar a la Vuelta a Espanya, però no va poder participar al Tour per una malaltia, encara que es va prendre la revenja l’any següent quan es va començar a forjar l’aurèola d’escalador de luxe, que va confirmar amb un quart lloc final a la general individual.
El 1957, va acabar segon a la Vuelta a Espanya i, ja sota el sobrenom de ‘L’Àguila de Toledo’ amb què el va denominar el diari ‘L’Equipe’, es va retirar a la novena etapa del Tour, si bé a la següent edició es va treure l’espina en guanyar la muntanya i acabar sisè a la general.
Va ser el 1959 quan, de la mà de Fausto Coppi, que el va convèncer de fitxar pel seu equip, el ‘Tricofilina’, va aconseguir el seu èxit més gran: el Tour.
En aquesta edició, tot i no ser favorit, va sentenciar el primer triomf nacional a França després d’una llarga escapada als Pirineus i una cronoescalada a Puy de Dome.
No va poder ser pitjor la campanya post Tour, ja que es va fracturar el fèmur a la Volta a Llevant ia la Volta a Espanya es va retirar a dues etapes de la conclusió, en senyal de protesta per l’exclusió del seu gran gregari Julio San Emeterio.
Després d’un mal 1961, amb retirada al Giro, no va comparèixer al Tour, on sí que va estar el 1962, any en què els equips nacionals van donar pas a les esquadres comercials.
Bahamontes va fitxar per l’equip francès Margnat-Paloma i en un Tour que va dominar Jacques Anquetil es va tornar a enfundar el mallot de la muntanya, va guanyar una etapa i va acabar quart de la general.
L’any següent, Bahamontes es va veure relegat per Anquetil a la segona plaça al Tour i el 1964 Bahamontes va finalitzar tercer, per darrere d’Anquetil i Raymond Poulidor, en edició en què es va adjudicar el seu sisè i últim títol de la muntanya, i va guanyar dues etapes.
En la seva última campanya com a professional, el 1965, va acabar desè a la ronda nacional i no va poder finalitzar la ronda gala: a l’etapa de muntanya entre Dax i Bagnères-de-Bigorre va arribar penúltim, a més de 50 minuts de Julio Jiménez, i va abandonar l’endemà.
L?última de les seves 74 victòries, abans de penjar la bicicleta, va ser a l?Escalada a Montjuïc (Barcelona), el 12 d?octubre.
Durant les seves 12 temporades com a professional, a part d’estrenar el caseller espanyol al Tour (1959), va pujar al podi en dues oquesi més
PUBLICITAT
