Amics, segur que alguna vegada heu sentit la paraula “baratu” d’algú que té a les mans el mateix que els conqueridors espanyols que volien “seduir” les tribus indígenes. No, home, no parlo d’espases i arcabussos, sinó collars, samarretes de la Diada i bijuteria diversa.
Avui us vull parlar d’un establiment on pots “empassar” gratis, concretament l’activitat gastronòmica especialitat de la casa és un plat de gripaus. L’establiment es diu Bar Atur. Ja sabeu que des que em vaig convertir en Bette Davis que la meva dedicació és contemplar l’Òscar que tinc a casa. Si els anys noranta hi havia un munt de periodistes que es van fer mossos, ara passa el mateix, però tot i que la paraula és la mateixa, en comptes de portar uniforme, treballen a un magatzem de toreros.
Per circumstància que molts sabreu, ara visito molt el Bar Atur. Pels que no heu estudiat molt, com jo, us diré que parlo d’allò que coneixem popularment com l’oficina del paro”. Faig aquest aclariment perquè encara trobo gent que em diu allò de “és que no entenc els teus articles”. I quan pregunto: “Et passa només amb els meus?” i llavors miren a terra, fan una calada al cigarro i se sent un grill.
L’última vegada que vaig estar en aquelles “dependències”, hi havia un senyor força cabrejat. Setmanes després vaig passar per allà i l’oficina estava com si l’haguessin bombardejat els russos. Vaig pensar que aquell senyor era el germà del Putin i que igual li havien denegat la prestació.
No sé si heu vist les sèries Dark o Fringe, on hi ha dos mons paral·lels que transcorren independentment. Un d’ells acostuma a estar en el passat. Al Bar Atur passa el mateix, en un cert moment, depèn del que vagis a demanar, passes del món SOC al món SEPE. Això que he escrit té una certa vinculació a una paraula que he escrit abans entre cometes, “dependències”, i que no heu interpretat bé. Penseu.
Quan entregues el carnet a un funcionari, el senyor d’un dels mons llegeix que he nascut a Cadis i li falta poc per treure una ampolla de sota de la taula i un paquet de Marboro per invitar-te. Quan vas al món fosc, resulta que et manquen més requisits que al projecte de llei per derogar la llei mordassa.
La senyoreta que m’ha donat el numeret del torn m’ha preguntat a què venia i l’he dit per informar-me per on estaven el salvavides si la cosa empitjorava. M’he assegut a una espècie de cine fòrum amb gent tossint i nens plorant (deuen intuir el futur que els hi espera). He mirat al meu costat i, cony!, hi havia la Colau, l’Alejandro, el Carrizosa i el Salvador. Tots jugàvem a una versió complicada del bingo mirant tres pantalles per si sortia el teu número. Dic complicada perquè a més de números, també hi ha lletres. Tu tens el R-12 i a les pantalles només que veus que surt 4-L, R5, 23F… quan m’han cridat, per fi, he cridat “Tocat i enfonsat”. Llavors ha vingut el vigilant de seguretat a esbroncar-me. L’he dit que, poca broma, que soc el germà de Putin que vaig néixer un dia que els pares van fer una invasió a Cadis.
PUBLICITAT
